A favor d’una cultura de la rehabilitació sostenible

A Espanya, el 80% dels edificis i habitatges reben una qualificació energètica E, F o G. És a dir, vuit de cada deu edificis presenten una ineficiència constructiva alarmant, segons l’Institut per a la Diversificació i Estalvi de l’Energia (IDAE). Aquest escenari no sols amenaça el nostre parc immobiliari amb l’obsolescència, sinó que, a més, entorpeix els nostres objectius climàtics i limita el benestar dels ciutadans, els qui enfronten factures energètiques més elevades i habitatges menys confortables.

Per què aquesta situació hauria d’importar-nos? La construcció i el manteniment d’edificis són responsables del 37% de les emissions globals de carboni. I perquè, com recorda la nova Directiva Europea d’Eficiència Energètica d’Edificis (EPBD), “les emissions no degudes a l’ús de l’edifici” podrien representar fins a un 41% de les emissions del sector a Europa d’aquí a 2050. Això significa que la forma en què construïm i rehabilitem avui definirà la petjada ambiental de les pròximes generacions.

Davant aquesta realitat, Espanya s’enfronta a un gran desafiament: necessitem multiplicar per cinc el volum de rehabilitacions energètiques fins a aconseguir els 120.000 habitatges anuals, segons els objectius del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència.

Una de les palanques per a per a canviar aquesta realitat es va donar en 2020 amb l’aprovació de l’Estratègia a llarg termini per a la rehabilitació energètica en el sector de l’edificació a Espanya (ERESSE), que buscava fomentar la rehabilitació dels edificis a Espanya a un ritme molt major de l’actual. Posteriorment, l’arribada del programa d’ajudes per a rehabilitació integral d’edificis residencials i habitatges, dels fons Next Generation de la Unió Europea, va suposar una gran oportunitat, amb una important dotació econòmica destinada a la rehabilitació d’edificis residencials i habitatges. Encara que la burocràcia, la falta d’informació i el desconeixement dels propietaris sobre els beneficis de la rehabilitació han alentit els avanços, per fi l’any passat el sector de l’edificació a Espanya va tenir les seves millors dades des de 2019. La superfície visada per a obra nova i rehabilitació va augmentar un 7% respecte a 2023 i un 5% en relació amb 2019, situant-se en 35.317.479 m², segons informa el Consell Superior dels Col·legis d’Arquitectes d’Espanya (CSCAE). Però no hem de conformar-nos amb aquesta xifra, l’objectiu és molt més elevat.

Des del meu punt de vista, el problema no és només tècnic o financer, sinó cultural. A Espanya és necessari impulsar una veritable cultura de la rehabilitació energètica. Sovint veiem la reforma d’un edifici com una despesa i no com una inversió en estalvi energètic, confort i revaloració de l’immoble. I cosa que és més greu: ignorem que rehabilitar és també una de les estratègies més efectives per a descarbonizar la nostra economia i cuidar del planeta.

La descarbonització del parc edificat és el principal desafiament al qual ens enfrontem. Per a aconseguir-ho, s’han proposat normatives que busquen assegurar el compliment d’objectius ambiciosos. A més de la Directiva Relativa a l’Eficiència Energètica dels Edificis (EPBD), que promou la renovació energètica dels edificis existents amb una taxa mínima anual del 3%, es troba la Directiva d’Al·legacions Ecològiques, l’objectiu de les quals és regular els missatges en matèria de sostenibilitat per a evitar el greenwashing i fomentar una comunicació transparent i fiable.

El passat dia 30 de gener, vaig participar en la presentació per part del Ministeri d’Habitatge, del projecte ARCE 2050 (Arquitectura Zero Emissions). Una iniciativa molt ambiciosa que busca liderar la descarbonització del parc immobiliari espanyol i les seves ciutats, promovent una transició energètica sostenible. En aquesta presentació es va destacar la importància de l’esdeveniment com un procés participatiu clau per a avançar en el full de ruta cap a ciutats més sostenibles i descarbonizadas. En nombroses ocasions es va al·ludir al fet que aquesta, és una labor de tots.

Mesures per a una consciència rehabilitadora

Les empreses del sector de la construcció tenim, per tant, un paper fonamental en aquest canvi de paradigma, no sols reduint les emissions de les nostres operacions, sinó també liderant la transformació de tota la cadena de valor. Des del subministrament de matèries primeres i la fabricació de productes fins al transport i les pròpies obres, cada pas compta. Però també els ciutadans, les comunitats de propietaris i els administradors de finques han de ser conscients del seu paper en aquest procés.

És cert que s’estan fent avanços. La revisió de la EPBD, per exemple, introdueix el concepte d’Edificis de Zero Emissions i posa el focus en l’impacte del cicle de vida complet dels edificis. També existeixen eines com els agents de rehabilitació energètica que ajuden a solucionar la falta d’informació. Però la veritat és que encara estem a mig camí de crear una demanda efectiva i una veritable consciència col·lectiva sobre la importància de rehabilitar.

En aquest context, hem de ser més ambiciosos. La col·laboració públic-privada és necessària: les empreses hem de continuar apostant per la innovació, la sostenibilitat i la reducció d’emissions, per a acompanyar a les administracions públiques que estan posant en marxa diversos instruments per a aconseguir avançar en matèria de rehabilitació energètica: Mesurament del potencial escalfament global, el Pla Nacional de Renovació o la Guia de Recomanacions per a millorar les rehabilitació i descarbonització, entre altres.

La meta és clara: protegir i cuidar el planeta, perquè la batalla per la sostenibilitat global es guanyarà o perdrà a les ciutats. Per a aconseguir-ho, és fonamental crear una cultura sòlida que valori la rehabilitació energètica no com un luxe, sinó com una necessitat inajornable. Perquè rehabilitar no és només construir el present, sinó també impulsar el futur.

Publicat a Cinco Días